26.8.07

Santayana, Santayana


Quan començo escriure això, ara mateix, només tinc al cap la idea de parlar de dues persones que per diverses raons se m’estan creuant en la vida aquest estiu…
Una és Marvin Harris, l’antropòleg, i l’altre Jorge (George) Santayana.

No exagerem pas massa … que s’estan creuant en la meva vida només vol dir que m’han aparegut sobre la taula vàries referències en poc temps , i és aquesta y repetició y concentració en el temps la que fa que m’hi hagi fixat i li dediqui la meva atenció.

Quant a Harris, li he de dedicar una mica d’espai especial en un altre post, a part, perquè va associat amb les ruïnes maies que hem visitat aquest estiu i amb el contacte amb la civilització maia al qual ens ha dut aquesta visita, a banda d’una referència interessant en la premsa, que hem llegit recentment.

Pel que fa a Santayana, la primera referència la vaig tenir llegint un post de JPQ al seu blog Una temporada en el infierno, y després vàries vegades més, sense que m’hagués arribat a convèncer que havia d’anar a buscar qui era tal personatge.
Una cerca del nom Santayana al blog de JPQ, amb el seu cercador avançat , dóna un mínim de 10 referències, sempre per dir-ne la seva importància y la seva admiració per la seva obra.

Ara, se’m posen els pèls de punta en veure que Santayana, a Google, dóna gairebé 850.000 entrades! (Resultados 1 - 10 de aproximadamente 845,000 de Santayana)

Ergo ... ens tocarà llegir-li a Santayana algunes coses, començant pel molt que ja hi ha a la xarxa.
La referència més recent que tinc, i que és la que em fa escriure tot això, l'he trobada a la pàgina 62 i següents del llibre El profesor de Franck McCourt , [ Madrid. Maeva, 2006 (5ªed.)] que tinc en procés de lectura.



“- Dispone de un par de minutos para leer la poesía que tiene delante, en la mesa. Cuando la haya leído, le pediremos que la analice y nos diga cómo la explicaría a una clase de instituto.El título de la poesía era descriptivo de cómo me sentía yo en aquela entrevista: “Quisiera olvidar que soy quien soy”
El hombre calvo de la derecha me preguntó si reconocía la forma de la poesía.


- Sí, ah,sí. Es una sonata.
- ¿Una qué?
- Ah, perdón. Un soneto. Catorce versos.
(…)
-Y el poeta?
- Ah, creo que es Shakespeare. No, no, Wordsworth.
-Ni o uno ni lo otro, joven. Es Santayana.
El calvo me miró con furia, como si le hubiera ofendido.
-Santaya, Santayana - dijo, y casi me sentí avergonzado de mi ignorancia.”

El profesor . Franck McCourt , [ Madrid. Maeva, 2006 (5ªed.)] pg. 62-63


Avui jo he experimentat el mateix sentiment de vergonya per ignorància que en Franck, quan passava les seves oposicions … amb una diferència grossa! Que ell devia tenir llavors una vintena curta d’anys ... i a mi la mateixa ignorància m’agafa quan ja passo dels cinquanta…

L’única part positiva del desastre és que jo continuo tenint unes extraordinàries i perennement renovades ganes de conèixer i aprendre tot el que em presenten com interessant, important, imprescindible…
No acaba de compensar, però a mi em tranquilitza una mica la consciència, que no és poc!

Cada vegada tinc també més clar que ni fent-m’hi al màxim, no faré més que tapar quatre forats mal comptats d’una paret immensa, gairebé infinita … D’aquí ve la meva obsessió no només en no perdre gaire el temps, sinó també de no vessar-la gaire en allò que trio per llegir... Em caldria un aparell que medís i marqués la potència en interès i substancialitat i aconseguir així, triant sempre "interès màxim", no equivocar-me massa...

Informar i promoure vs amenaçar amb multes


Tot i que no sóc barceloní, com que Barcelona és la capital de tots nosaltres i, a més, jo em sento membre del col·lectiu d’usuaris de la bicicleta a la gran ciutat, m’ha indignat sobiranament veure com avui, per televisió, s’han cansat de repetir que es multarà a partir del 15 de setembre a tots aquells ciclistes que lliguin les bicicletes als semàfors, els qui circulin per voreres…

He pensat que això no són maneres de fer les coses. El fet que mediàticament es comenci amenaçant amb sancions em sembla deplorable i inadmissible.
Se suposa, que al 2007, als gestors de l’Ajuntament de Barcelona, després de crear unes noves ordenances municipals, se’ls ha d’acudir llençar una gran campanya informativa d’aquestes normes de circulació i de les normes cíviques corresponents perquè aixó ho exigeix l’increment massiu de la utilització de la bicicleta per part de barcelonins i persones de les comarques barcelonines que l’utilitzen com a nou mitjà habitual de transport.
És deplorable veure la imatge de la guàrdia urbana al carrer aturant ciclistes per recordar-los que el rellotge ja corre a favor d’una nova font rapinyaire de recaptació de diners per via de multes als infractors ...

S’ha de tenir molt poca categoria política per fer passar la idea de càstig i l’amenaça per davant de la informació de la normativa reguladora de la circulació en massa de bicicletes a la gran ciutat i el compromís de dotació de les infrastructures necessàries.
Caldria també que els responsables de TV3 i C33 donessin instruccions a qui correspongui de com informar correctament la ciutadania altrament que per mitjà de flaixos patètics improvitzats als carrers.

Es esfereïdor veure el fàcil que és crear una imatge negativa i d’incivisme sobre un factor de civisme tan important com és el nou fenòmen del bicing, que hauria de ser tractat amb la màxima atenció i protecció.

La veritat és que no sé qui té més culpa, si la televisió per donar del fet una visió molt negativa o de l'Ajuntament per no muntar una campanya en positiu sobre la bici a la ciutat prou efectiva ...

Per la part que li toca, Exc. senyor Jordi Hereu, li demanem que imposi la seva autoritat sobre les regidories que calgui perquè canviïn l’amenaça de les multes per més informació a la ciutadania de les normes de circulació per a les bicicletes i per la demostració, amb xifres, imatges i compareixences públiques, dels esforços que fa el seu Ajuntament per dotar Barcelona de les infrastructures que calen perquè els ciclistes siguin una benedicció i no una nosa i potencials víctimes de la voracitat recaptatòria. Demani a la televisió els ajudi i que no els perjudiqui!
Sisplau, una mica de creativitat i de bones maneres, senyor Hereu, perquè gairebé costa més fer-ho molt malament que fer-ho perfectament bé …

Per la part que ens toca als usuaris de bicicletes, fariem bé d’organitzar-nos ràpìdament per exigir una moratòria antimultes de dos o tres mesos, o com a mínim, fins que no s’hagin instal·lat a la ciutat tots els llocs d’aparcaments de bicicletes que s’ha previst d’instal·lar i tothom s'hagi llegit i tingui clara la nomativa, i potser també, que no fa cap mal a ningú, ans el contrari, l’Art de la guerra de Sun-Tzu.

_________

24.8.07

I es va fer la foscor...

Al final veureu com de la foscor, de vegades en pot sortir una mica de llum.

Un dels dos editorials de La Vanguardia del dijous 23 d'agost, "Un mes después", està dedicat al fenòmen de la segona gran apagada general a BCN a l' agost.

N'extrec dues mostres significatives:

"Si en los últimos treinta días no se han producido nuevos problemas
graves en el suministro eléctrico se debe, en gran parte, a que el consumo ha sido
muy inferior al de otros veranos (...)
La gran prueba que deberá superar el sistema eléctrico barcelonés se producirá en septiembre cuando la ciudad recupere su ritmo normal tras la vacaciones" .



"Las palabras del presidente de Endesa, Manuel Pizarro, de que con tarifas
tercermundistas no se pueden tener infrestructuras alemanas no dejan de ser
inquietantes para los usuarios. Pero al respecto hay que recordar -sin aire de victimismo- que Madrid dispone de esa red de mallado eléctrico por ley, y que se realizó en su momento sin que nadie [de Madrid (-aquesta precisió és meva)] tuviese que pagar ni un céntimo de más en el recibo de la luz."

L'editorial acaba així:

"Después de este verano negro, que ha puesto de manifiesto la debilidad de las infraestructuras de Catalunya, (...)

al diari hi segueix una darrera frase retórica, tòpica i més buida de contingut del compte ... però que deu ser la que escau inevitablement a un diari "burgès, de dreta conservadora" com La Vanguardia.

Us la deixo endevinar ... A, B, C o D?

Nivell del joc: ELEMENTAL


  • A. "ha llegado la hora de salir todos a la calle y montar una manisfestación multitudinaria exigiendo responsabilidades y soluciones."
  • B. "ha llegado la hora de decir basta y decirlo de manera clara y contundente, exigir dimisiones y compromisos firmados con luz y taquígrafos."
  • C. "ha llegado la hora de resignarse y pensar que Catalunya está condenada al fracaso permanente."
  • D. "ha llegado la hora de olvidar los parches y apostar por soluciones de presente y futuro."

Així doncs ja veieu com, per associació d'idees, la lectura d'aquest editorial de LV, a banda de produir-me tristor i mal humor, perquè equival a una amenaça d'increment del preu de l'electricitat a tot Catalunya, m'ha inspirat la creació d'un joc político-lingüístic ( o lingüístico-polític, si us agrada més) que consistirà a escollir un tros d'article de prensa escrita o electrònica qualsevol, mirant que sempre sigui com més interessant possible, és clar, en el qual amargarem una paraula o frase i proposarem llavors dues, tres o quatre opcions i deixarem que els lectors endevinin quina paraula o frase proposada encaixa amb el text original...
Això, que és un joc radiofònic vell com la ràdio, no sé si s'ha fet gaire per escrit ... perquè no era massa factible fins l'arribada d'Internet i més concretament dels blogs...
Ara és fàcil de muntar i de gestionar, proposant la resposta corresponent (un simple enllaç) al text original. L'única dificultat és la part creativa: les paraula o frase alternatives a la paraula o frase originals que cal inventar per proposar com a opció i que haurien de tenir una certa gràcia com més gràcia millor ...

Jo engegaré el meu. Segur ... i miraré que compleixi molts mesos de vida ... però ja veurem com va ... L'home proposa però la vida disposa ...
A casa sempre m'han retret que treballi sense guanyar un duro, i que això no pot ser ...
Per tant, trucaré als diaris i a les revistes del cor aviam si aconsegueixo signar amb algú un contracte milionari ... :-)

____________

PD.

SOLUCIÓ .
La solució és, evidentment, i per desgràcia, ho heu endevinat sense problema, l'opció "D" !
Però aquest era només de nivell elemental. Espereu a veure, i acceptar el repte de resoldre, els exemples de grau avançat i diabòlic ... xal·lareu !

23.8.07

Quina Restauració?

Aquest passat dimecres 21 d’agost em vaig llegir amb molta atenció l’article de Miquel de Palol a l’Avui (pg. 20) “Per la Restauració”. No us el perdeu per res del món.

Hi vaig trobar una declaració de principis important de la qual esperava un munt de reaccions des de l’endemà mateix. Sé segur que n'hi hauràn, tard o d'hora.
Unes pàgines més enllà i en un to i un dir molt allunyats del bon to i saber d’en Miquel, el Salvador Sostres, a la seva columna Vam perdre les formes sostenia una idea paral·lela o convergent… Però en Salvador és només un inocu retòric impenitent, incapaç d’aportar solucions… crèdit zero … Continuem …
Repeteixo que me’l vaig llegir amb molta atenció i me l’he tornat a rellegir encara i he arribat a una triple conclusió:

1. Que tot i el seu gran valor, Miquel, el teu article té un problema d’estructura interna. Podria passar de ser un molt bon article a un article genial, a condició de reestructurar-lo amb uns moviments o reposicionament de frases. Mitjançant el desplaçament d'unes quantes frases i paràgrafs, amén de fer un lleuger retoc necessari a la frase final, aquest article podria llavors ser el discurs guanyador, seductor i decisiu d'un líder màxim d’ERC o de qualsevol líder de CiU que vulgui aspirar seriosament a seure al tron del Palau de la Generalitat. Senyor Montilla, llegeixi-se’l amb atenció, que l’interessa tenir-ho amb compte per contraatacar!


(…)
El català emprenyat ja no fa por ni a la seva ombra (…)
Per tot això, abans que el desànim cualli en una mena de depressió general, si és que no ha cuallat ja, cal fer alguna cosa que proporcioni a la ciutadania la impressió de
ser un conjunt d’individus capaços de prendre decisions pròpies, capaces de
fer-se respectar i que els altres els vegin com alguna cosa més que una passiva,
idiotitzada vaca impunement munyible."

Aquest cos central enllaça amb el darrer paràgraf, que és un doll de crits, llàgrimes i queixes escruixidores que transforma la metàfora de la vaca munyible en tres termes gruixuts però de contorns imprecisos, massa "uncountable" tot plegat : “opressió, espoli i injustícia”.


"Potser ha arribat l’hora de canviar d’estratègia i buscar
camins alternatius als contemplats per une slleis que per més democràtiques
i conensuades que es pretenguin, els fets demostren que acaben sent la
cobertura per a una forma (no per no violenta en sí) molt efectiva d’opressió, d’espoli i d’injustícia.
(…)No cal inventar res perquè els materials necessaris ja hi són. Cal, en el sentit
més amplidle terme, una Restauració”
(…)
“Però ha de ser una restauració basada en valors de cultura, de modernitat
i de presència en el món, i també de tradició pròpia”

2. Segona conclusió: cal anar amb compte amb la precisió i l’exactitud dels números i les quantitats i amb no fer comparacions equivocades, Miquel, que et perden …

Parles de set milions mal comptats… Això és una mostra d’error fonamental de “bulto” .
Això de comptar població censada a Catalunya deixa-ho per als del cens … aquí cal comptar votants, que al cap i a la fi són els qui decideixen qui s’asseu al despatx de la Generalitat.
Som 3 milions molt mal comptats, que s'aixoplguen sotar una munió de partits, alguns amb tendència a la metàstesi permanent (ERC) però això ja comença a cabre als carrers de Barcelona, tres milions en manifestació, demanant la independència, és gairebé factible.
Intento imaginar com es pot aconseguir ...
I tens raó, ni vàries golejades del Madrid al Barça per 5 a 0 no ho aconseguirien… en canvi hi ha una possibilitat o millor dit, una probabilitat elevada que passi: el dia que les obres de l’AVE ensorrin completament la Sagrada Família … això és per ben aviat oi?

El que més falla a l'article és aquesta estranya associació d'idees -tu sabràs per quina raó- és això:


“Fins i tot s’estén el vici de desqualificar el qui assenyala un defecte
negant-li el dret a fer-ho si no és que aporta solucions. Per cert, que si
això hagués d eser així, tota la crítica literària en pes –no nomé sla
catalana- hauria d’estar penjada per les parts nobles del pal de
mesana.”

Miquel, com se t’acut comparar xurres amb merines, noi? Doncs sí, tens raó, pel meu gust, als crítics literaris que no aportin solucions ni matisos interessants, no em faria res que els pengessin tots (metafòricament, per descomptat) pels pebrots al pal de mesana. No es perdria gan cosa.


3. Tercera conclusió. Caus en l’error de titllar de vici una virtud.


(...)“s’estén el vici de desqualificar el qui assenyala un
defecte negant-li el dret a fer-ho si no és que aporta solucions”


Doncs sí, noi, sí, ara i sempre, aquí i a la Xina, demanar i exigir que els analistes, els crítics i els polítics aportin també solucions a més de retòrica i planys, será sempre una virtud i no pas un vici. Jo sóc un dels que demana i exigeix que s'aportin solucions als problemes. De xerraires estrategues de cafè i de crítics de pa sucat amb oli n'hi ha milions... el que cal són creatius a tots els nivells de la societat que resolguin els problemes i que, segonament, millorin tot el que es pugui millorar.


“Un acaba constatant que potser és l’hora de deixar-se de fer el pàmfil i posar-s’hi de debó per no acabar de desaparèixer d’una vegada i per sempre més sense remei. Es urgent configurar un imaginari capaç d’encarrilar i vertebrar una aspiració independentista que ja no és una pulsió sentimental subjectiva i primària, sinó el resultat d’haver fet números amb la fiscalitat i les inversions.”

Per coherència amb el que acabem de dir, no estaria malament que en un proper article miressis d’aportar alguna solució o com a mínim alguna idea concreta i precisa al “cal fer alguna cosa”. Quina et sembla?
Això de "configurar un imaginari " ... Quin? És factible?
I també alguna precisió o proposta concreta al com implementar això de “Però ha de ser una restauració basada en valors de cultura, de modernitat i de presència en el món, i també de tradició pròpia”
I alguna precisió i concreció al que significa per a tu això de “posar-hi de debò”.
Vols dir declarar-nos tots obertament independentistes per acabar amb l’opressió,
l’espoli i l’injustícia? (?)
Potser podria ser un bon eslògan electoral per alguna facció grupuscular d’ERC en una propera campanya!
A mi aquests tres termes em sonen una mica a cantarella d'aquesta que no fa por ni sobta ningú del Govern de l'Estat. Continuen sense publicar els balanços fiscals de les autonomies. Això sí que ho canviaria tot de tot i per a tot! Canviaria fins i tot l'imaginari dels espanyols!

Miquel, no t’emprenyis amb mi, o no te m’emprenyis massa.
Jo, en la meva *“noresitat” de ciutadà català “ impunement munyible- oprimit- expoliat- cornut- i- pagador-del- beure resignat ”, ja he dit la meva, que és una manera de dir-te el meu interès i respecte.
Crec que aquesta declaració que tu fas i on dius tantes coses tan sucoses és prou important com perquè hi hagi reaccions serioses dels intel·lectuals i els polítics del país que –ells sí- han d’aportar concrecions i solucions! On són?
I fixa’t-hi: no es vici que els ho demanem … sinó que la nostra obligació és exigir-els-ho. No t'ho sembla a tu també?

_____________

Enllaços

Turistes, pelegrins i meques laiques 7/7

Reflexions finals ... si en calguessin

Turistes, pelegrins i meques laiques 6/7

Parcs temàtics Xcaret i Xel-há

Turistes, pelegrins i meques laiques 5/7

22.8.07

Turistes, pelegrins i meques laiques 4/7


Contacte amb l'antiga civilització maia


19.8.07

Turistes, pelegrins i meques laiques 3/7

Les meques laiques.
Una vegada us hagueu instal·lat a l'hotel, cal decidir-vos o bé pel farniente total o bé per començar a moure-us i no parar. La llista de meques de visita obligada conté com a mínim totes aquetestes:

  • La ciutat de Playa de Carmen i el seu gran carrer comercial, la 5a avinguda:





  • la visita de Cancún, Isla Mujeres i Cozumel:


  • dos parcs temàtics: Xel-Há i Xcaret:


  • tres centres maies que cal no perdre's: Tulum, Cobá i Chichén-Itzá, declarat récentment "meravella del món":
  • Cal incloure també, necessàriament, la visita d' alguns dels grans cenotes de la regió, anomenada Quintana Roo, com els que hi ha a Hidden Worlds o els que hi ha prop de la carretera de Tulum a Cobá: Gran Cenote o Calavera o els que hi ha una mica més al sud, als que s'hi accedeix des de l'autovia de Tulum a Chetumal, que és capital regional.
  • Nosaltres hi vam afegir tam l'anada en jeep des de l'hotel fins a l'extrem est del parc natural Sian Ka'n, reserva de la biosfera, és a dir fins a Punta Allen, que és un poblet d'uns 300 o 400 habitants, i que és un dels "land's ends" del món.



Tota la propaganda publicitària convida a oblidar el farniente i a seguir vivint amb l'estrès i les incomoditats de les temperatures tropicals a patir en les excursions a totes aquelles meques laiques de visita obligada. I així, des d'un punt de vista econòmic, la relativa baratura d'una estada en règim de "tot inclòs", s' incrementa a raó de 60 fins a 100€ per persona i dia, sense parlar de les petites o grans despeses en compres de regals i matèries vàries que cadascú estigui disposat a fer.
Però ja sabem que pot ser considerat de mal gust de parlar de diners quan el que cal és posar l'acent en la meravella dels llocs de platges de sorres blanques i aigues amb tots els tons de blau i verd, envoltades palmeres i de selva tropical, cal que insistim en el somni de felicitat que ens proporcionarà nadar entre peixos de colors i veure, a sota, pedres i corals ...

Ho imaginem immens però tot al nostre abast i sovint també tot per a nosaltres sols, mentre que, en realitat, anem sempre en grups nombrosos, en una mena de processó, pels pocs llocs marcats com a oberts, accessibles, permesos. El que són immenses i nombroses... són les zones marcades com a prohibides per protegir els espais de la tendència a la depredació de les miríades de turistes que viatgen a la Riviera Maia...

18.8.07

Turistes, pelegrins i meques laiques 2/7

Barcelona - Cancún. Cancún- Barceló Riviera Maya.

Nosaltres vam triar les dates, la zona i vam precisar el pressupost. La tria concreta de l'hotel la va fer en Tomàs de l'agència, en proposar-nos un preu global força interessant i, evidentment, més baix que d'altres opcions. Un vol directe BCN-CN, evitant fer escala a Madrid, és força interessant en aquests temps en què una de cada deu maletes es perd en els aeroports espanyols, i també per evitar eventuals retards suplementaris al retards habituals, crònics! Efectivament, vam sortir amb dues hores de retard.

Un avionàs amb 388 persones a bord fa un repecte. Ja es segur? No tindrem problemes? No, cap problema. Tot lleuger i suau. Això sí, deu hores de vol, encaixonat en un seient dels de la zona central, només s'aguanta perquè cal aguantar i en pla sacrifici, tot esperant una recompensa paradisíaca.

És màgic això d'aturar el temps: marxar a les vuit, volar deux hores i arribar a les vuit del mateix dia, encara de dia ... a Cancún.

Per les pantalles, havíem pogut seguir virtualment el vol, que passava per sobre de les Bahames, la península de Florida, després en paral·lel a la punta oest de Cuba per acabar aterrant a la punta est de la península de Yukatan.

La recuperació de l'equiptge i el pas pel control de passaports ser rapidíssim iben aviat ens vam trobr dalt d'un autobus, -n'hi havia dotzenes d'aparcats-, que havia de distribuir les vint o tenta persones que hi anàvem en dos o tres hotels de la Riviera Maia, a 90 quilòmetres de Cancún.

El complex hoteler Barceló Maya Beach consta actualment de quatre hotels: Maya, Caribe, Tropical i Colonial, i n'estan construint un cinquè a la zona nord.

Nosaltres anàvem al Maya. El lobby de l'hotel, (els dels quatre hotels) és espectacularment bonic i agradable. De seguida vam veure gent amb copes de coctel a la mà. Granitzat amb perfum de coco o de maduixa... i dotzenes de ventiladors girant sense parar, nit i dia.

Encara que ho vegis en foto no te'n fas prou bé la idea fins que no ets allà de com funciona el muntatge.















La foto de l'esquerra (o de dalt , segons com us aparegui en pantalla) correspon a la platja dels hotels Maya i Caribe, zona sur, i la de la dreta (o de sota) correspon a la dels hotels Tropical i Colonial , zona nord, tot i que cal precisar que l'accés a les dues platges i a totes les piscines és evidentment lliure per a tothom. Ambdues fotos estan tretes de les webs oficials de Barceló Hotels.


Aquí a sota n'hi afegim nosaltres unes quantes de les nostres, comprimides i retallades a 450 pixs d'amplada.


Hi ha així, dins de les 5 estrelles luxe, dos subcategories i dos o tres preus. Zona sud, Maya i Caribe, on el menjar és de bufet lliure i zona nord, Tropical i Colonial, on el menjar el serveixen en quatre tipus de restaurants a triar: mexicà, internacional, tailandès i italìa. Per als "pobres" dels Maya o el Caribe, poder accedir als restaurants dels "rics" del Tropical i del Colonial , costava un suplement de 15$ per persona, és a dir un suplement no excessiu ni exclusiu.
A més, hi havia la possibilitat d'anar a sopar a un resaurant de cuina espanyola i a un altre de cuina mexicana per setmana, però val a dir que els bufets dels restaurants Maya i Caribe eren tan espectaculars, variats i els menjars tan deliciosos que no pagava la pena estalviar-se de servir-se cadascú el seu menjar.
Nosaltres vam estar en dues habitacions diferents del Maya, com quproblema ens en van oferir un altre prop de les piscines i tot va ser una delícia. No em fa res fer-ne propaganda gratuïta. Les coses com són. A nosaltres ens va anar bé i no ens faria res tornar-hi.

Val a dir que, sobre l'hotel i la nostra estada, hi ha una llarga llista d'aspectes curiosos a comentar, d'alguns d'ells en farem cinc cèntims en els propers posts.

17.8.07

Lluís Maria Xirinacs.

Hem tornat d’una curta estada a les Gorges du Tarn on hem fet "canoë", on el mòbil no tenia cobertura i on gairebé era difícil trobar diaris. De manera que sense diaris, ni telèfon ni Internet, només veient riu d’aigua clara i neta, truites i canoes, poblets medievals i els paisatges del Causse Méjean, tornar a casa, obrir el correu i assabentar-me de la mort de Lluís Ma. Xirinacs ha estat una gran sorpresa i un sotrac sentimental.

Vaig anar a visitar de seguida alguns blogs del meu llistat i vaig quedar encara més sorprès.
Tot va fent la seva via fins que algun cop de realitat fa trontollar la normalitat, i aquests esdeveniments tenen la virtut de retratar i fer retratar la gent de manera decisiva, sense maquillatge ni cremes, sense les màscares que cadascú es posa i es treu de tant en tant.

A en Ramon Aladern i en Biel Mesquida se’ls entén perfectament tot el que diuen i el que volen dir.
Carme Laura Gil em posa una mica nerviós quan parla de dol oficial, assenyala en José Montilla i no diu res del que no diuen l’Artur Mas o el Durán Lleida i demés gent de CiU. Francament, noia, en aquests casos el que cal és dir o callar. A banda de dir que estàs dolguda i indignada, tu què proposes exactament?
Dir o callar. Callar com fa en Vincent Partal, encara que em costi entendre com és que no digui res? Tard o d'hora ho explicarà. Però queda clar que callar encara és infinitament més intel·ligent que no pas dir bestieses grosses.
M’ha fet patir una mica llegir la polèmica expressada en els comentaris als posts de Toni Ibáñez i Juan Pedro Quiñonero.

Juan Pedro, francament, crec que té raó en Toni quan et retreu el contingut i el to del teu post sobre Xirinacs. Comets pecat o bé per tendenciositat o bé per omissió.
Només es pot entendre el que escrius, fent un esforç empàtic, per la teva repel·lència respecte a ETA i tot el mal que suposa, que és la mateixa que sentim molts, per no dir tothom. Però no pot ser que de l’acte a Santa Maria del Mar, tot el que et quedi a la retina sigui una pintada o unes sigles rascades per algú una porta, i que el gruix del que escrius sigui una mena d’associació del nom de Xirinacs amb les sigles d’ETA!
Crec que és això el que Toni Ibáñez diu o el que jo entenc que vol expressar i retreure en els seus comentaris al teu post.
Que tots els que hi havia allà es van retratar? Evidentment. Tots devien ser nacionalistes i/o independentistes. Però això no deu pas ser cap pecat, sinó una opció molt lícita, oi?
Deu ser molt difícil dir què sentien, perquè no devia pas ser un sentiment perfectament homogeni. Tanmateix, posats a elucubrar, podem imaginar que no hi havia ningú que anés a retre homenatge a una persona que un dia va dir (quants anys fa d’allò?) que se sentia amic d’ETA. Segurament tots anaven, en diferets graus, a retre homenatge a un home que ha encarnat el símbol de l’independentisme democràtic per via pacífica!
Als antinacionalistes i antiindependentistes els ensorra que hi hagi Xirinacs, perquè invaliden definitivament tots els arguments falsaris i els desmunten les retòriques farisaiques o malèvoles.

Si hi ha algú i alguna cosa que es pugui contraposar a ETA, no n'és Lluís Ma Xirinacs un exemple? No ho ha demostrat durant tota una vida i també amb la seva mort?

A mi no m’agrada el suïcidi i em desagraden tots els suïcides. Però he de confessar que si hagués de fer algunes excepcions i mostrar algun respecte, aquestes fóren les de suïcides com Xirinacs, per suïcidis comesos en la calma reflexiva, la dignitat, el respecte a tot i a tothom i en l’aposta per un ideal trascendent, una de les manifestacions de la Llibertat com és -agradi o no- l’independentisme.

_____________

Enllaços


+++

5.8.07

Turistes, pelegrins i meques laiques 1/7

Dèiem fa uns dies que ...
Ha passat el juliol i mig agost. Reprenem el teclat ... sense comprometre'ns-hi massa, perquè hi ha tantes coses a fer durant les vacances que si ens passem el dia davant del teclat, després ho lamentarem.

Començo aquí la meva sèrie deposts sobre el gran viatge d'aquest estiu a la Riviera Maia. Un viatge important i gratificant. M'han quedat ganes de tornar-hi!

Vaig escriure ja fa uns dies el títol "Turistes, pelegrins i meques laiques" perquè tant anant, com estant allà com tornant em va venir al cap aquesta idea que mentre per a uns hi ha meques religioses: cristians, musulmans, budistes, hindús... per d'altre hi ha un munt de meques laiques, que són els destins turístics internacionals per a gent del món desenvolupat i amb ingressos relativament elevats que acullent els turistes com si fossin creients practicants.

Tot nedant en les aigües calentes de la platja del resort, em venia al cap, reïteradament, que quan em preguntessin quina era la meva religió, jo contestaria "RCP: Religió Caribenya Practicant". Jo mateix reia de la ridiculesa de la boutade que estava inventant... però no podia fer-hi més... RCP... RCP
RCP ... llevar-se a qualsevol hora, destí esmorzar de pecat, amb sucs i fruites, i pastes i cafè, tot a dojo. Després, anar tot seguit a triar una cadira llarga a la platja, sota alguna palmera o al voltant d'una piscina, plena d'hamaques. Amb uns bars que no paraven de servir tota mena de begudes i còctels amb o sense alcohol, només calia triar ...

Dinar, tornar a gaudir de l'aigua i de més aigua, i més begudes. Sopar i més bufets amb menjar i beure a vessar. Shows nocturns per complaure tots els gustos. Habitacions amb aire acondicionat que eren el premi final coronant un dia de no parar de no fer res ...

Es clar, la possible rutina del farniente és només una de les múltiples opcions d'unes vacances a un resort caribeny. Hi ha el trotar permanent tot el dia, dia rere dia, seguint les rutes maies típiques, les visites de realització necessària i inel·ludible com qui faria etapes d'un camí religiós... Tret de l'amenaça de càstigs infernals, tot es reprodueix amb un aire "religiós" : la necessitat de realitzar el culte, el viatge als temples sacrificials, la mala consciencia si hom se'n perd algun, la impossibilitat d'escapar-ne, perquè tot està muntat al voltant d'un culte homogeni dins d'un miratge de diversitat...

Els turistes són (som) doncs els nous pelegrins laics, viatjant a meques laiques ...