2.8.09

Escriure sobre la pròpia vida


No hi ha res més agradable que trobar escrit i ben dit allò que hom pensa... O potser sí, i és trobar alguna cosa que encar ano has pensat i que encaixa perfectament en allò que estaves pensant... Ve a ser el toc de gràcia que t'encoratja a tirar endavant, i a acostar-te a realitzar efectivament allò que anaves covant com a idea...



"Whatever we call the form -autobiography, memoir, personal history, family history- writing about one's life is a powerful human need. Who doesn't want to leave behind some record of his or her accomplishments and thoughts and emotions? (...)

Writers are the custodians of memory (...)
Whether your memory ever gets published isn't finally the point. There are many good reasons for writing that have nothing to do with getting published. One is the personal satisfaction of coming to terms with your life narrative (...)
All writers are embarked on a quest of some kind, and you're entitle to go on yours. (...)
Along the way in these mini-memoirs I've paused to explain technical decisions I made when I wrote them. They are the same kind of decisions you'll have to make when you write about your life. Mostly they are matters of craft: selection, reduction, organization, unity, voice, tone. But they are also matters of attitude: enjoyment, confidence, curiosity, intention, integrity, courage, grace. Those are the lubricants that keep us going and produce our best work. To write well about your life you only have to be true to yourself. "

William Zinsser. Writing about your life. A Journey into the Past. Da Capo Press 2004. pg. 6-8

M'encanta la lleugeresa i, al mateix temps, la profunditat d'aquesta frase que jo subratllo.
Només cal ser honest amb un mateix i amb això n'hi ha prou.
_________________

Enllaços

Descobrint Sándor Márai



Fou la Maite qui me'n va parlar recentment. Però ella em va citar concretament La dama justa i Divorcio en Buda. Les dues havien donat bon resultat al club de lectura.

Jo pel meu compte vaig anar a la biblioteca i vaig triar L'última trobada i L'herència d'Eszter que he llegit per aquest ordre.

Sí, realment Márai m'ha enganxat i entenc que gairebé totes les crítiques coïncideixin en assenyalar les qualitats de l'autor per retratar l'ànima humana.
En ambdós llibres es crea una espiral que ens atrapa fins al punt de sentir-nos dins de l'habitació i ser testimonis muts de l'acció. No podem deixar de seguir llegint perquè ens cal què contestarà i com reaccionarà en Konrád en front del setge emocional del seu amic . Necessitem saber quina decisió acabarà prenent l'Eszterenfront del setge emocional que força en Lajos...


A L'última trobada, el final és apoteòsic!




"-Dues preguntes -diu bruscament el Konrád, amb veu sorda. - Has dit que hi havia dues preguntes. Quina és la segona?
- La segona? -respon el general (...)
Nosaltres dos hem sobreviscut a la Krisztina-continua en to confidencial.
(...)
Però potser el significat de les nostres vides i de totes les nostres accions ha estat el lligam que ens unia a algú. El lligam o la passió, digues-ne com vulguis. ¿És aquesta l pregunta? Sí és aquesta. M'agradaia que em digussis quèn en penses tu.
No trobes que el significat de la vida és senzilament la passió que un dia envaeix el nostre cor, la nostra ànima i el nostr cos i que, passi el que passi segueix cremant eternament fina a la mort?
¿I que si experimentem auest passió no haurem viscut inútilment? (...) "




A L'herència d'Eszter, hi ha un moment que em va colpir especialment


"Has de saber que a les persones no les lliguen només les pauraules , els juraments o les promeses, de la mateixa manera que tampoc els sentiments o les simpatries determinen quines són les relacions més autèntiques . Hi ha una altra cosa, una llei més dura i rigorosa que fa que una persona concreta se senti íntimament lligada a una altra...
Com si fossin dos còmplices. Aquesta és la llei que va determinar que jo em relacionés amb tu. Jo sabia que hi havia aquesta llei. Fa vint anys que ho sabia. Quan et vaig conèixer ho vaig entendre tot immediatament.
No té cap sentit, que ara parli amb falsa modèstia: estic convençut, Eszter, que jo tinc un caràcter més fort que no pas tu. Per suposat aquest caràcter no és el mateix que apareix en els tractats d'ètica. Pero he estat jo , l'home de poca fe, el traïdor, el fugitiu, qui s'ha mantingut completament fidel , amb totes les seves forces a aquesta altra llei que no sur a cap llibre, encara que sigui la més autèntica. És una llei cruel... Escolta'm. La llei del món determina que hem d'acabar allò que un dia vam començar. I això no és precisament un motiu d'alegria. En la vida no hi res que arribi quan toca, mai no se'ns dona res en el moment en què estem disposats a rebre-ho. Patim molt per culpa d'aquest desordre, d'aquest retard. Ens pensem que algú es riu de nosaltres. Però un bon dia en adonem que tot estava predeterminat segons un mecanisme perfecte
Sándor Márai. Lúltima trobada (pg. 136)




Havent trobat unes referències sobre Divorcio en Buda:

«La conmoción que produjo en el lector EL ÚLTIMO ENCUENTRO se consolidó con LA HERENCIA DE ESZTER y ahora se prolonga con DIVORCIO EN BUDA,
acaso la mejor de las tres, todas muy cerca de la excelencia.» (El País)

«La demorada narración, la maestría para sintetizar en breves líneas el carácter de toda una época y el advenimiento de otra rodeada e incertidumbres, todo ello y la finura psicológica hacen de esta novela una soberbia experiencia estética y humana.» (El Correo)

«Sándor Márai [es] un autor de soledades claustrofóbicas que, con franqueza, me conmueve.» (La Vanguardia)
«Una novela
desasosegante, turbadora, en la que Márai ha desplegado todo su talento.» (ABC Cultural)

i havent trobat una altra magnífica referència sobre La dama justa,

"Darrera d’una trama aparentment simple, un triangle amorós, s’amaga una història d’amor, de gelosia, de tristesa, de passió i de traïció. Ambientada a Budapest de mitjan segle passat, a través del monòleg dels tres personatges (Marikta, Peter i Judit), anem descobrint les complexes relacions sentimentals entre ells."

... vaig deduir d'aquestes crítiques que no em puc perdre la lectura de cap d'aquelles dues obres, per res del món, i per això m' he fet el regal suplementari de reservar-me-les per quan hagi acabat la lectura de dos Márais més:



El primer de L'estranya, en català:
"VíktorAskenasi, un professor universitari que volta la cinquantena, passa uns dies de vacances en una illa, lluny de casa seva. Ha empès aquest viatge en solitari perquè necessita veure en perspectiva els últims esdeveniments que li han capgirat del tot la vida"

i de La hermana (1946), en castellà:

"Pocas veces, desde La montaña mágica, la enfermedad ha sido narrada con esta formidable y angustiosa precisión" (Vanity Fair).

Ambdues són a tornar el dia 5 de setembre. Però dubto que pugui passar dos dies sense posar-me a llegir L'Estranya...

La referència a l'obra de Thomas Mann m'ha dut encara a fer una capbussada en el passat. M'ha fet recordar que fa exactament 18 anys, durant l'estada a la universitat d'estiu de York, en Frank S*, un jove alemany de Münster que formava part del meu grup, em va regalar The Magic Mountain en anglès, en edició Penguin, en retorn del regal que li havia fet jo del llibre de Le Carré A perfect spy assegurant-li que era el millor llibre del món ...

La dedicatòria fa així:

"For my friend 'Sunny',
Our discussions and talks about the facts of life, philosophy, literature and love (of course) were very precious for me (...)
I hope that we can continue on talking about these wonderful topics. Thank you very much.
Frank S*
August 1991. York"

Com passen els anys. Gairebé com a les novel·les de Márai.
Vaig anar deixant la lectura del llibre per més endavant i així han anat passant 18 anys, tota una eternitat. No m'he pogut estar d'imaginar com fóra ara la nostra trobada si ens tornessm a trobar... Si tindríem gaire a dir-nos, si continuaríem parlant d'aquells temes que crearen en aquell temps un punt d'amistat.
He decidit que el posaria a la cua dels llibres que vaig llegint. Crec que ara és el moment. Ara o mai. Són 716 pàgines que em caldria llegir ja amb ulleres! Serà aquest agost del 2009... o mai. No veig gens clar que m'hi atreveixi.

Márai i Mann... Em veig fugint del present per submergir-me en un remot passat atemporal! I no puc treure'm del cap una pregunta: ¿què és més veritat ? ¿ Que "Mai no és tard " o bé que "Hi ha un temps per cada cosa" ?

___________________

La vida passa molt de pressa...

Per no autofrustrar-me, ja no només no em proposo seguir el fil de l'actualitat i mirar d'escriure sobre algun dels temes més roents, sinó que crec que algun dia em vaig proposar de deixar córrer el flux del temps sense voler-lo atrapar, sense voler-lo mirar, sense voler-lo copsar, sense voler-lo analitzar, només deixar-lo córrer...i així ho faig.

Això és, si fa no fa, l'equivalent del "no les vull, estan verdes", però és l'única manera de no posar-nos pedres al fetge voluntàriament, prou que ja se'ns hi fan elles soles, sense la nostra intervenció.

I tanmateix, al cap d'uns dies, no em puc estar de fer una mena de repàs mental de tot el que s'ha endut el vent... Per dir-ho tot, no sé si sóc jo qui conscientment ho penso o és el ressò de les sinèrgies neuronals, -diguem-n'hi inconscient?- que funcionen pel seu compte i ens envien imatges "surrealistes", associacions impossibles i sense control que ens sorprenen per desafiar qualsevol referent ètic o moral, sinèrgies neuronals que fan de cedàs irracional i capriciós de la realitat.

Sí, hi ha una aparent contradicció entre el que vull pensar i el que en realitat penso, entre el que vull oblidar i el que en realitat oblido. Voldria manar jo sobre el meu cap, però és el meu cap qui mana.

D'aquí ve que no em pugui estar de pensar que encara he d'escriure un missatge de condol al Màrius Serra, tal com ho prometía en un comentari que vaig deixar en el blog del Salvador Macip, que és qui donava la notícia de la mort d'en Llullu.
Hi ha tot un ventall de coses i fets que va de la banalitat més estricta a la màxima importància. Cadascú fixa els seus paràmetres. Per a mi, el comportament d'en Màrius en relació amb el seu fill em mereix un gran respecte i una profunda admiració, i no em puc estar de manifestar-ho d'una manera o altra.

Hi ha hagut també l'efemèride de la Semana Tràgica de 1909. Moment de tornar a recordar especialment els anys de l'anarquisme, l'antimilitarisme dels obrers catalans obligats a anar a morir al Marroc, l'anticlericalisme associat al rebuig a les classes dirigents, la crema de convents i la figura de Francisco Ferrer Guardia i la seva mort, cap de turc triat per punir una petita revolució.
A la biblioteca Armand Cardona (VNG) vaig veure que hi havien exposat una sèrie de llibres significatius, entre els que hi havia la summa de la professora Joan Connelly Ullman, i un llibret sobre Ferrer Guardia.
També vam interessar-nos, al canal CNN+ , pel programa en què Francisco Bergasa era entrevistat com a autor del llibre ¿Quién mató a Ferrer y Guardia?, acompanyat
per l' historiador entès en els fets de la Setmana Tràgica, José Álvarez Junco. Entre un i altre ens van donar la majoria de les claus que ens calien per entendre els aspectes essencials d'aquells esdeveniments del 1909.
Com en tants altres aspectes de la vida, unes poques hores de biblioteca i lectura permeten passar de la ignorància absoluta a un coneixement vàlid de fets significatius.
Vaig llegir també el que en deien els blogs de Saragatona, la Júlia a la Panxa del Bou i el Francesc Carbonell.
I per acabar vaig anar a mirar què en deia en Carles Querol . Vaig veure que, com a historiador seriós que és, el 2008 s'havia interessat per la informació sobre un Consell de Guerra celebrat a Vilafranca del penedès el 1909 contra dos ciutadans per la seva participació amb els incidents de la Setmana Tràgica.



querolrovira@hotmail.com Carles Querol Rovira18.09.2008
Señores,

Les ruego que me indiquen cómo contactar con el Archivo Histórico de Capitanía General de Cataluña, para realizar una consulta sobre un Consejo de Guerra celebrado en el cuartel de Vilafranca del Penedès (Barcelona) a finales del mes de marzo de 1909, contra Clemente Raventós y Francisco Rovira por su participación en los incidentes de la Setmana Tràgica.

Muchas gracias,

Carles Querol
Barcelona


Li preguntaré si va poder consultar el arxius i va esbrinar què va passar en aquell Consell de Guerra.

M'he quedat amb les ganes de tornar a mirar la pel·lícula La ciutat cremada, on recordo molt bé que hi actuava l'Ivan Tubau, encarnant el paper d'un anarquista.
Em ve de gust fer una petita cerca i espero poder trobar-la sens trobar-me amb massa dificultats.

Un dia n'empeny un altre i de la tragèdia del 1909 passem a una altra tragèdia del 2009.
Nova efemèride, els 50 anys de l'ETA.
Atemptats a Burgos i a Mallorca, i assassinat de dos Guardia Civils! Commoció a tota Espanya i a tota Catalunya.
Vaig llegir al blog del Francesc aquella història on es diu que el País Basc ja mig la té la independència !
I a vui llegeixo a BBC Mundo del divendres 31 de juliol un article ben especial:
¿Por qué sigue existiendo ETA? que fa reflexionar i que a la vegada obre un cert nombre d'interrogants fruits d ela curiositat.
Jo que no conec res de res del País Basc, tret d'una curta visita a Bilbao fa dos o tres anys, ho ignoro tot sobre els partits polítics, la relació de forces polítiques i les tensions de la vidacotidiana, no he deixat de preguntar-me des de fa temps si no hi ha alguna cosa nova a fer des del punt de vista informatiu.
Em pregunto si els espanyols no ens mereixem una informació seriosa sobre aquesta història de l'ETA des de la implantació de la democràcia fins l'actualitat. Si no hi ha manera de conèixer una part de la relaitat dels presos d'ETA i si no es possible imaginar -com a mínim imaginar i presentar- diferents hipòtesis que mostrin una utopia possible d'un País Basc ja sense l'ETA.
Amb ex-etarres alliberats, treballant políticament i democràtica als ajuntaments i les institucions basques...
Articles com aquest són poc freqüents i encara ha d'anar signat per la BBC! No ho podria explicar la Televisió espanyola això? No falla alguna cosa en la manera en que es presenta la informació als ciutadans ? No falla alguna cosa en el contingut de la informació que es dona als ciutadans?
Penso que des de fa molts anys la immensa majoria dels ciutadans desitja la fi del terror i l'aposta per la democràcia, que està prou garantida, per això em costa d'entendre que no s'informi amb prou profunditat de tot el que va més enllà dels comunicats de comdemna oficials, els minuts de silenci, el dol de les families, els enterraments...
Tinc la sensació que falta alguna cosa més, no sé exactament què, però em quedo amb un buit que em fa pensar que falta i falla alguna cosa.
No toca ja que tota Espanya conegui a bastament , a fons i seriosament les realitats del País Basc i de Catalunya ? Es pot permetre encara al 2009 que una part important d'espanyols considerein bascos i catalans com a enemics. Em temo que no és només el PP qui en té la culpa !

La noche temática : CIA, guerras secreta presentava ben tard , de tres quars de dotze a tres quats de tres de la matinada, els bons programes sempre els emeten massa tard, -qui dubta que està fet amb tota la mala baba perquè no aribin a la gran massa de ciutadans?- d'una manera clara i ben documentada les actuacions de la CIA , l'FBI , els governs i els grans grups de pressió desl Estats Units "d'una guerra a l'altra": des d'abans de la caiguda del mur i les tensions de la guerra freda fins l'actualitat. Les relacions entre l'Aràbia Saudí i els Estats Units...
La cruesa i aparent sinceritat amb la que grans actors de la política analitzen i critiquen les actuacions de presidents com George Bush, els seus vicepresidents, i màxime responsables econòmics i militars contribueixen a reforçar la idea que no hi ha un pam de net i que les corrupcions i les actuacions contra natura d'uns i altres són el pa de cada dia...

La vida passa molt de pressa i ara ja no cal ni haver d'esperar cinquanta o setanta anys per saber les grans veritats sobre polítiques nefastes, immensos errors històrics...Això sí, conèixer la veritat ens convida drectament a fugir de la primera línia de foc i mirar de trobar un racó de jardí on plantar i conrear una mica de petita felicitat.


_________________________


Enllaços